El think tank del socialisme català
Activitats
12/11/2012
Eleccions plebiscitàries: no a la independència, no al govern d'Artur Mas
Ha començat la campanya
electoral d'unes eleccions plantejades amb caràcter plebiscitari. Probablement
són les primeres eleccions plebiscitàries al Parlament de Catalunya des de
1984, quan Jordi Pujol -imputat pel cas Banca Catalana- i després d'haver
realitzat una demostració de força al carrer de suport a la seva persona, va
convocar unes eleccions en què va obtenir la seva primera majoria absoluta.
Aquelles van ser les eleccions fundadores del pujolisme, i les que li van
permetre governar la Generalitat durant 20 anys. Pujol les va plantejar com un
plebiscit. No així les altres forces polítiques. I va guanyar Pujol.
Artur Mas està intentant
fer el mateix en aquestes eleccions. Però el context ha canviat. El país ha
canviat i, sobretot, la societat no és la mateixa. És una societat molt més
crítica i fragmentada, que ha perdut les pors i que es mostra absolutament
descomplexada. Pujol va guanyar la majoria gràcies a la desaparició de la UCD i
l'enfonsament del PSUC. Però ara tots els partits són més forts. És més fort el
PP i és més fort el PSC. ERC no és només una crossa del projecte
nacionalista i ICV representa un
electorat fidel i ben definit. I, a diferència de fa 28 anys, han aparegut nous
actors, als extrems nacionals, que condicionen i condicionaran la política
catalana.
Per tant, ens trobem
davant unes eleccions plebiscitàries sobre la independència del país, sobre la
transició cap a la independència, que probablement mobilitzaran una franja important
de l'electorat, tant d'aquells que volen avançar cap a l'Estat propi com
d'aquells que no volen ni sentir a parlar de la possibilitat de marxar
d'Espanya.
Però també ens podem
trobar amb unes eleccions plebiscitàries sobre el govern de Catalunya. Un
govern que ha fracassat en la seva gestió de la crisi i que està molt mal
valorat pels ciutadans. Un govern que no ha aconseguit cap dels objectius que
s'havia fixat. Un govern que es mostra incapaç de governar el país a través de
polítiques concretes més enllà del discurs nacional que ho amara tot.
El resultat dependrà,
doncs, de què pesi més en l'ànim dels catalans a l'hora de votar. I què fem els
partits de l'oposició que pesi més: la voluntat d'avançar cap a la
independència o la valoració de la mala gestió de govern.
A quinze dies de les
eleccions, les enquestes semblen clares: CiU ampliaria la seva majoria amb els
vots independentistes que van optar per Laporta fa dos anys - però sense
arribar a assolir l'absoluta-, el PSC tornaria a descendre notablement, el PP
consolidaria el seu vot, i ERC, ICV i Ciutadans creixerien amb força. El
resultat donaria un Parlament amb una força política majoritària i una oposició
fragmentada i diversa difícil d'articular. Si aquest és el resultat final, és
obvi que costarà molt oposar-se al projecte independentista d'Artur Mas. Però
el nivell d'indecisos és encara elevat, i poden esperar-se sorpreses.
En les darreres setmanes
hem vist com el suport a la independència baixava progressivament després de
tocar les seves cotes més altes al mes de setembre, com si fos un soufflé que
es desinfla a poc a poc, tot i mantenir la força necessària per a ser decisiu.
L'independentisme es refreda i les posicions que defensen el manteniment de
Catalunya dins d'Espanya es reforcen, amb el creixement de Ciutadans, que
podria arribar als 7 escons, i sumar-ne 25 amb el PP. Aquest seria el millor
resultat d'aquest espai polític des de les eleccions de 1980. I caldrà tenir-ho
en compte, com a revers de la majoria independentista que s'albira.
Però res està decidit.
Falten quasi dues setmanes per a les eleccions i més d'un debat entre els
candidats. L'electorat es mou, refredant el seu suport a les tesis
independentistes, i és aquí on pot jugar el PSC, el partit de l'Alternativa
Sensata i la Solució Federal. Com va afirma Pere Navarro, Espanya serà federal
o no serà. Però encara hi podríem afegir: Catalunya serà federada o no serà.
Això implica reconèixer
el demos català, evidentment. I el
PSC el reconeix. Reconeix el "dret a decidir" dels ciutadans de
Catalunya el futur del país. I des d'aquí vull reivindicar que la Fundació
Rafael Campalans va ser pionera en aquest reconeixement, obrint el debat al si
del PSC amb la jornada "Autogovern, federalisme i dret a decidir. Els
casos d'Escòcia i el Québec", que vam organitzar el 29 de juny, dos mesos
i mig abans de l'esclat independentista de l'11 de setembre.
El nostre projecte és,
doncs, l'únic viable. El més viable políticament, el més estable econòmicament
i el més just socialment. El nostre projecte,
per tant, seguirà vigent després de les eleccions, passi el que passi el
25 de novembre. Fins llavors, demanarem el vot als ciutadans de Catalunya amb
força i convicció. I a partir de les eleccions, seguirem treballant per un
projecte sobre el que haurà d'acabar pivotant l'encaix entre Catalunya i
Espanya.
L'única solució és la
federal, n'estem convençuts. Però per fer-la possible necessitem un bon
resultat pel PSC i és per això que demanem el vot pel Partit dels Socialistes
de Catalunya, el partit de l'alternativa social i federal, que planteja
aquestes eleccions no com un plebiscit sobre la independència de Catalunya sinó
com un plebiscit al Govern d'Artur Mas, un govern fracassat. És per això que
diem NO a la Independència, NO al Govern d'Artur Mas, i SÍ al Federalisme i SÍ a l'Alternativa Social.
Albert Aixalà, director de la Fundació Rafael Campalans
Activitats realitzades
Arxiu històric
del socialisme
català
'Claves sobre la estructura y la negociación de la financiación autonómica'
Papers de la Fundació
Núria Gispert: Memòries d'una lliutadora per la democràcia
Col·lecció Memòria
Vall d'Aran. Una autonomia dins una autonomia
frc Llibres
 |
Fundació Europea d'Estudis Progressistes |
|
Segueix-nos
Carrer Pallars, 191
08005 Barcelona
[email protected]
T +34 933 195 412